LA CRONICA

LA CRÓNICA

Hàbits en transformació

Als Encants s'hi va també a passejar, a remenar, fer el vermut o dinar

XAVIER THEROS Barcelona 8 MAR 2014 - 00:03 CET

Els nous Encants Vells s'assemblen molt als antics, només que sense la seva preceptiva capa de pols i el seu terra de sorra, sense els seus llocs de captaires venent la collita recollida del contenidor, ni les seves troballes imprevistes sota muntanyes d'objectes indeterminats. Estan les mateixes coses, però és com si la dona de la neteja de l'alcalde els hagués passat el plomell, els hagués classificat per preus i dimensions, i hagués introduït la lògica comercial en un dels pocs àmbits a on imperava la il·lògica del regateig. Avui dia tot allò és més un espectacle que un estil de vida, inclòs les subhastes es porten a terme una miqueta més tard per a què la gent pugui anar a veure-les.

Fa mesos que volia escriure sobre aquest lloc però no trobava la forma, passejava per dintre dels seus llocs sense comprar res, abstret a la recerca d'una opinió. Segons com, m'indignava per haver perdut una porció de la meva ciutat, escombrada per aquesta falsa modernitat que tot ho endreça i taxonomiza. La seva antiga ubicació era l'únic que se salvava del descomunal xurro que ha sigut en les últimes dècades la plaça de les Glòries, pagades i remodelades successivament a un ritme d'infart. Paradoxalment, aquells munts de roba vella a terra —les caixes plenes de tot i de res—, eren l'únic que romania en aquell paisatge en constant transformació. Altres vegades, hem complaïa el seu fals cel, que de tant en tant en comptes de reflectir la mar hem retornava la imatge minúscula dels transeünts (un mirall gegant sota el qual és molt fàcil sentir-se diminut). Dintre, recorria les parades del seu espai central amb el mateix enrenou, buscant canvis sense gairebé trobar-los. Fins que un dia vaig caure en el compte: en el fons, el que havia canviat no era el mercat sinó els seus transeünts. Ara tenien nous hàbits i nous costums.

A dalt en la rampa, de l'atalaia d'aquesta Babel de purpurina i ferros oxidats, a on acaben tots els camins, a la vora d'aquest penya-segat de ciment i plàstic, el cansat visitant que ha recorregut amb ulls de nen parada rere parada es troba amb el destil·lat d'un nou fenomen que va començar fa uns anys als mercats municipals, i que d'alguna manera ja és part inseparable del comerç local. En els vells Encants Vells només hi havia dos bars de forta personalitat com eren El Bellcaire i La Palmera, rèpliques dels seus homòlegs a la resta de la ciutat, amb barres de cafè amb llet i entrepans calents que acollien democràticament a clients i venedors per igual. Però el costum de fer l'aperitiu o esmorzar al mercat hi ha arribat a aquest lloc per a quedar-se. Taules de metall i bancs per a seure amb panoràmica sobre la torre Agbar, aquell nou skyline de la ciutat que fotografien cada dia centenars de turistes i fotògrafs en sortir del metro, reconegut ja com a paisatge icònic de la Barcelona més post.

Als Encants s'hi va també a passejar, a remenar, fer el vermut o dinar

En aquest pendent suavitzada, al final d'una col·lecció d'antiquaris es troba la meta de tants passejos. L'estrella en el seu gènere és el restaurant El Mirall dels Encants, on es pot sopar tard, ja que funciona al marge dels horaris del mercat. Ha estat l'últim a arribar, i aviat s'ha convertit en un local amb un peu aquí i un altre a la vorera de davant, en la qual els espectadors del Teatre Nacional i l'Auditori que desitgin menjar alguna cosa en acabar la funció poden trobar una cuina d'alta gamma. Més amunt hi ha un parell de llocs dedicats a la pasta i a la pizza, el Molt Gust i el Pasta Xef. I per gustos més sofisticats, dos negocis que es basen a explotar les diverses preparacions de productes molt característics. El Peixet als Encants és dels mateixos propietaris que el fantàstic Kiosko Universal de la Boqueria, i ofereix racions de peix i de marisc amb les de fer un bon aperitiu, com al local mare també destaquen els seus calamars. Per la seva banda, en Gall Encantat treuen partit a les aus i fan des de pollastres a l'ast o croquetes de gallina, a plats amb foie d'ànec. El Fogó també és cosa seriosa, amb una carta elaborada per Albert Marimon, un jove cuiner ja reconegut pel seu treball al restaurant La Cava de Tàrrega, que ofereix preparacions més contundents i per fams de major recorregut, com peus de porc, galtes, garrí o coques de recapte. I al final el Stop & Mos, el negoci de Jackie Dunfoy i Toni López, als que ja coneixia com a propietaris de restaurants de referència com van ser És Fosquet del port menorquí de Maó o el Future del carrer Fusina, ara amb una nova proposta basada en sopes, brou en tasses, amanides o entrepans artesans (com el de pa de cervesa negra amb rosbif).

A més compten amb una acurada carta de vins i canyes molt ben tirades, que a part dels suggeriments oferits en les seves pissarres disposen de plats del dia que varien diàriament. L'última vegada que vaig estar vaig provar una de les seves especialitats més reeixides: un simple frankfurt, amb mostassa o amb mostassa i quètxup. A primera vista res de l'altre, encara que la cosa canvia quan descobreixes que la salsitxa la porten de l'estupenda xarcuteria alemanya Max Zander de Montcada i Reixac. I el cruixent panet de Viena el pasten en la fleca artesana Forn de la Trinitat, un negoci familiar de tercera generació que porta obert des de 1927 a la plaça de la Trinitat. Pur sabor a infància quan era un aliment estiuenc, de Fira de Mostres. I és que als nous Encants Vells ja no ve només a comprar i a mirar, ara els seus usuaris també vénen a passejar, a deixar-se portar pel paisatge, a remenar entre tones de coses impredictibles, i queden amb els amics per fer el vermut o per menjar, o per apagar la set que dóna tanta caminada.

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/07/catalunya/1394224146_642913.html